Ramón González / capità de l'exèrcit republicà

Memoria Civil, núm. 37, Baleares, 14 septiembre 1986

Ramón González va néixer a Sineu ara fa setanta-dos anys, i és fill i nét de guàrdia civil. No cal dir, per tant, que la seva vocació militar li ve d'avior, tot i que mai no l'ha poguda satisfer plenament, bé sigui perque va topar amb impediments familiars -la mare, vídua, no li donà permís, al onze anys, per entrar a l'Acadèmia de Valdemoro, bé sigui perquè quan Espanya es disposava a acarar una guerra civil, no va tenir altra ocurrència que posar-se a servei de la República. Així, al cap de tres anys, en lloc de convertir-se en militar triomfant, no li quedà altre remei que apitrar amb un destí gens ni mica envejable, com és ara el de presoner de guerra.

Imagín, però, que el va saber assumir sense escarafalls. Si aquest home, Ramón González, fos torero, en fa l'efecte que després d'un capgirell s'aixecaría amb tant d'ànim que espantaria el brau. I no cal ni dir que si fos futbolista seria aquell heroi de calçons curts que, per nassos, clava la pilota a la xarxa de la defensa més dura. Brilla una espurna d'amorpropia a l'esguard de Ramón González que, a les batalles, el devia convertir en un enemic mal de pelar. D'altra band, la seva història parla per ell. Ferit en diferents combats, no refusà mai la primera línea i únicament va caure presoner a un dels enfrontaments més durs de la guerra, l'enfrontament de l'Ebre, quan, espallifat i brut, ja no aguantava cap arma a la mà.

- Perquè voste, Ramón, va perdre els menuts a l'Ebre, veritat?

- Si, defensava la trinxera i l'ona expansiva d'una explosió em tirà a l'aire, com si el meu cos fos una ploma. Em vaig fer mal a un genoll, però em pots ben creure que allò que més em va doldre va esser el fet de sentir-me impotent per a continuar la lluita.

- La guerra, tanmateix, ja estava decidida.

- I els darrers temps aquesta certesa calà a l'ànim de la tropa i no vegis com la va desmoralitzar. Fins i tot, a vegades, refusava el combat, cosa que és mala d'entendre si es desconeixern les condicions amb les quals combatíem. Escassejaven les municions i cada cop que havíem d'enviar un enllaç a la Plana Major a la recerca d'ordres, sabíem que aquell home tenia molt poques possibilitats de tornar viu a la nostra posició. L'artilleria enemiga capolava cada pam del nostre camp amb premeditada insistència. Quan vaig caure presoner, feia pocs dies que m'havia reincorporat al front procedent de l'Hospital de Reus i la situaci´`o bèl·lica ja havia donat el tomb a favor dels nacionals. Vaig deixar una companya formada per vuitanta homes i quan hi vaig tornar sols en quedaven trenta-quatre.

N'havia perdut quaranta-sis. Certament son molts. En quin temps el va perdre, a aquests quaranta-sis?

- En vint dies. Ja li ho he dit, el temps just que vaig estar a l'hospital.

- Ferit per arma de foc?

- Sí, els nacionals feien foc d'obús i un projectil ens agafà de ple a un parell. Matà un caporal. Un sergent quedà amb una cama destrossada i a mi em varen treure metralla del cap, del braç esquerre i de l'espatlla. Amb tot. no em puc plànyer de la meva dissort: a diferència de tants d'altres companys, jo he pogut contar-ho.

- Doncs m'ho conti a mi fil per randa. Com va assabentar-se, aquell devuit de juliol, que l'exèrcit s'havia sublevat?

- Primerament li he de dir que jo, en aquells moments, vivia a Tarragona, a casa del meu germà major que regentava una botiga de queviures. I a Tarragona, tan l'exèrcit com la guàrdia civil estigueren des del primer moment al costat de la República. Aixó va fer que no es produïsin avalots.

- Home, els mallorquins que es traslladavan a Barcelona per tal d'assistir a l'Olimpiada Popular, asseguren que veren a Tarragona els fumerals de les esglñesies incendiades.

- Alguns exaltats entraren a les esglésies i destrossaren les estatues. Tarragona era una població absolutament tranquil·la i és difícil d'explicar l'actuació de les mases que perden el control. Malgrat tot, insistesc en l'afirmació que no es produïren avalots. Jo vaig veure com obrien les portes del convent de les monges tancades: moltes d'elles sortiren cridant visques a la llibertat.

- D'altres no, veritat?

- D'altres no. I he d'admetre que els primers dies de la revolució, alguns elements de la FAI formaren allò que anomenaven Tribunal de Salut Pública i assassinaren un grapat de capellans. Eren fets propis de la revolució.

- Eren assassinats.

- D'acoprd, però em dol tant el fet que una cosa d'aquestes pugui tacar el bon nom de la República ...!

- I vosté creu que la taca de debò?

- No. L'ideal dels republicans es concretava en un meravellós afany de llibertat, que res no tenia a veure amb els fets de sang que es produïren. Quan defensàvem la República érem conscient que defensàvem la llibertat. Jo em vaig incorporar voluntari l'u o el dos d'agost. Em destinaren prop de Belchite i altra votal em vaig oferir voluntari per fer exploraciones. Erem quatre o cin soldats i el Capità Marchirán, que morí en combat,

- Era conscient vosté, Ramon, que un tret el podia eviar a criar malveas per sempre més?

- I és clar que ho era! Me n'adon que al cap de cinquanta anys de la guerra sentir afirmar tal cosa a un home que ja n'ha complit setanta-dos, farà pensar als lectors que el padrí està contant la batalleta. Però no és així. I ho dic sense embuts: jo estava dispost a motir per defensar la legalitat republicana.

- Em digui, fins quan va estar a Belchite?

- Fins quan ...? Vaig estar-hi quatre o cinc mesos, no ho sé exactamentet. Després vaig entrar a l'Escola Popular de Guerra de Barcelona i vaig sortir amb al grau de tinent.

- De quina Arma?

-´D'Infanteria. Tenia possibilitat de triar i vaig triar la Infanteria, perquè és l'Arma amb més història de l'exèrcit.

- Vostè estima l'Exèrcit?

- Em sent militar. Reconec que al llarg del present segle bona part dels caps de l'exèrcit han tingut un afany desmesurat d'intervenir en els afers públics i això els ha duit a afavorir les trames colpistes, però aquesta realitat, que no puc ni vull negar, no deblita la meva vocació. El mitirar, Capellà, ha de saber estar a la caserna, perquè les institucions ja tenen prou mitjans per regular la vida civil.

- Potser mai no estarem tant d'acord com ara. I em digui: ja el tenim amb l'estrella de tinent, quin és el seu destí?

- Tarragona. A la caserna preparàvem els soldats per a la guerra, perquè de mica a mica els ciutadans comprenien que sense comptar amb un exèrcit disciplinat únicament obtindríem derrotes. Els primers temps de la revolució els milicians no es refiaven dels caps de l'exèrcit i aquesta malfiança, tot i que era ben natural, ens va fer perdre un temps que mai no poguérem recuperar. Franco va tenir temps d'agafar la iniciativa i, a la llarga, aquest va esser un dels factors que li donaren la victòria.

- I quines eren els altres?

- Nhi va haver molts, però un dels que més m'emmurriaa era el de la falta de sincronització entre els diferents partits. Cadascún pretenia fer la revolució per la seva banda, i abans de fer la revolució calia guanyar la guerra.

- Això va cansar-se de repetir-ho Pasionària.

- Idò jo no era comunista i també ho repetía. Les meves simpatíes s'inclinaven per Esquerra Republicana.

- Tan se val. Les bales cercaven els un i els altres. O no és cert?

- I què te pareix? La guerra va esser molt cruel i la mort d'un homne era d'allò més natural. A Belchive havien parat una embosada a onze o dotze dels nostres i no s'en salvà cap. Era l'estiu i els cadàvers pudien. Jo i d'altres varem ruixar-los amb benzina i els calàrem foc.

- Aleshores calcul que vosté ja era tinent. Quan va entrar en combat comandant un companyia?

- El setembre del trenta-set. I era a Biescas, en el Pirineu. El nostre batalló estava integrat a la Brigada cent trenta-set, i rebérem ordres de conquerir el "Puerto de San Quílez". Idò bé, em creuràs si et dic que allò era una fortalesa inexpugnable?

- Home, i tant!

- Una i altra vegada ens rebutjaren, sobretot pel flanc dret que era el més guarnit. Cas de no agafar-los per sopresa, encara estariem té qui té.

- I jo que ho crec. Tingueren moiltes baixes?

- No me'n record. Es penós dir-ho, però a la guerra mataves o te mataven. Al Segre el front era estable i les trinxeres dels uns i els altres estaven tan a prop, que els bons tiradors apuntaven pacientment a les escletxes que sempre hi havia en el parapet contrari i quan besllumven la forma d'un cap, pam, li clavaven tret. Així ens fèiem moltes baixes els uns i els altres. Baixes que no tenien altra finalitat que la de matar l'enemic, perquè, tanmateix, no ens servíen per modificar no una ungla les poscicións, Idò bé, l'ofricial que tenia enfront i jo, arribàrem a l'acord de prohibir els franctiradors i, així, els uns i els altres visquérem tranquils una temporada.

- Per tant, hi havia treves en el front.

- A una guerra de tres anys per força hi ha d'haver treves. El primer cop que vaig sortir de l'hospital, em vaig reincorporar entre Osca i Saragossa, al vedat de Zuera.

- Sap, Ramon, que l'hospital era ca seva? Com l'havien ferit?

-

"Allò que més em va doldre va ser el fet de sentir-me impotent per a continuar la lluita"

No em feriren: més aviat va esser una desgràcia. Tot assaltant una posició enemiga vaig relliscar i vaig estumbar-me precipici avall. Malgrat tot, els cops no tingueren importància. Allò que en tingué va esser una feruida a la mà dreta que va estar a punt de cangrenar-se. Fet i fet aquesta pellerenca em va tenir dos mesos de baixa.

- Ara comprenc perquè l'enviaren a Zucra. De qualque manera li havieb de compensar els patiments.

- No ho gregui. De tota manera allò era meravellós per a uns homes, conm érem nosaltres, acostumats a passar penalitats. Hi havia tantes llebres i tantes pardius, qye els soldats les caçaven a bastonades.

- Si això és guerra que no vengui la pau, veritat?

- Tant com això no, tant com això no ...! A més, purgarem la bona vida quan els nacionals decidiren avançar. Mai no he vist un front més estrany que aquest de Zuera i, a hores d'ara, encara no m'he pogut explicar la decisió dels nostres superiors. Ens ordenaren recular. I recular. I recular, de tal manera que deixàrem el camp a l'enemic sense cap resistència. Fins arribar al Segre bi ebs férem forts.

- Tal volta tenien davant un enemic molt superior i la seva resistència hauria suposat un sacrifici estèril.

- No ho sé. Els qui ens empaitaven eren els alemanhys de la Legió Cóndor. Impresionava veure'ls avançat com autòmates, amb fileres de vuit, marcangt el pas.

- S'acostava la batalla de l'Ebre?

- Sí, i tots érem conscients que suposava la darrera oportunitat per decantar la guerra al nostre favor. Jo vaig arribar a les primeres línies el dia de Sant Jaume de l'any trenta-vuit, tot just acabat d'aprovar el curs de capità. Aleshores la moral de la tropa era elevadíssima.

- Vol dir que no m'està emblanquinant, capità?

- En absolut. A més és comprensible, perquè en cinc o sis hores travessaren el riu quatre divisions. Això suposava una mestria enorme per part dels comandaments militars, i allò que encoratja més a la tropa és el fet de poder tenir confiança en els seus superiors.

- Si hem de ser francs, de poc els va servir.

- Vostè creu ...? Bé, certament nosaltres confiàvem en la possibilitat d'inicar la nostra recuperació i l'Ebre va ser el principi del fi. Va esser una batalla dyura, duríssima, i les víctimes degueren sumar un grapat de milers. Així i tot, enmig d'una batalla tan cruel, sempre respondeix una espurna de civisme. A mesura que ens retiràvem teniem cura de cobrir les latrines amb terra per tal d'evitar una epidèmia.

- I l'exèrcit republicà ja s¡enfondrava, veritat?

- De manera definitia. A l'Ebre s'esvaïren les nostres esperances. La guerra s'acabava.

- Per vosté, en concret, s'havia acabat.

- M'ho va fer saber el comandant de l'exèrcit nacional que em va detenir. Em va dir, textualment: "Para usted la guerra se ha terminado capitán, y si tiene las manos limpias de sangre no tiene porque preocuparse".

- I francament, les hi tenia?

- Sí. No ho dubti que els hi tenia. Així i tot em clavaren vint anys de presó.

- A on el jutjaren?

- A Tarragona, però abans havia passat per camps de concentració de Gandesa, de Bot i de Lleó. Després, una vegada jutjat, em traslladaren a Salamanca. Pertot vaig veure misèria i desgràcia. I vaig passar fam: fam i fred. Els propis soldats nacionals ens venien a demanar a veure si els veníem el jersei o una camisa, qualsevol peça de vestit que tingués bon aspecte. Un cop m'hagueren detingut, em feren pujar a un camió al qual ja hi havia onze o dotze presonars més, cadascun d'ells cobert amb un capot. Alñeshores un guàrdia civil començà a fer el torniol a l'entorn del camió i venga a dir-nos que li venguéssim qualsevol cosa, camises, jaquetes, que ell ho comprava tot. Tant i tant va insistir, que un d'aquells presoners va obrir el capit i li va mostrar el cos nuu, tot dient-li: "què l'ehm de vendre, si els moros ens ho han pres tot!"

- Sempre portaven l'aigua al seuy molí, aquests moros.

- Almenys en tenien l'anomenada.

- I les seves tropes, capità: saquejaven les poblacions que conquerien?

- No. i tampoc no m'atreviria a dir que les nacionals ho fessin. Tocant a aquest punt jo era tan sever que en certa ocasió que entràrem a un llogaret abandonat pels seus habitants, vaig ordenar a la tropa que rodàs les claus de totes les portes i que me les entregassin a mi. No tocaren ni un didal.

- No me'ls pinti com a sants els seus soldats. La picardia va néixer amb la persona.

- Es clar que sí i, en aquest sentit, li puc assegurar que tant a un costat com a l'altre els picardiosos estaven fets amb el mateix motlo. Per exemple, sap vostè que es legalitzaven matrimonis per una o dues nits?

- Home, quina felicitat.

- I tant! La parella s'havia conegut a un ball o a una cafeteria i tots dos sabien que ell tenia, a tot estirar, una setmana o dues de permís. Doncs, què habiem de fer? Mirar-se als uls com dos badocs ...? Es casaven, tot sabent que no es tornarien a veure. Al cap davall era una forma encoberta de practicar l'amor lliure.

- I quantes esposes té vostè, capità, per les terres d'Espanya?

- No, amic, Jo era un home carregat de consciència. Procurava mirar un poquet més lluny de la realitat quotidiana, i me n'adonava que aquella disbauxa que suposava la guerra s'acabaria un dia o l'altre.

- I en efecte: s'acabà.

- I de quina manera! Als camps de concentració ens feien cantar l'Oriamendi, el Cara al Sol. Recorda aquella estrofa que diu "Wspaña empieza a amanecer?

- Es clar que sí.

- Idò nosaltres dèiem "que España empieza a oscurecer". S'acabà així, la guerra: amb Espanya obscurida.

- Quin any retornà a Mallorca?

- El quaranta-u. El juny, concretanment. La marre i les germanes m'informaren de tot el que havia passat aquí. Un desastre, veritat?

- Un desastre.

- Els primers temps cap empresari no em volia donar feina i me n'hauria anat a picar pedra a Porto Pí, si ma mare no m'ho hagués impedit. Finalment em vaig col·locar d'oficinista a una fàbrica de sabates: em donaren tres-centes pessetes cada mes i Déu n'hi do! A partir d'aquí vaig començar a treure cap.

Fotos: Ramón Rabal